Llegendes de les constel·lacions (1) (en construcció )


Una de les característiques meravelloses dels relats mítics és que els animals parlen, els éssers humans es transformen en animals i plantes, i que tant els déus com els herois tenen poders fantàstics. Els elements del món real passen a ser instruments i imatges a través de les quals el relat s'omple de
significat.

L'home, pastor o pagès, nòmada o sedentari, hauria dirigit la mirada al cel i extasiar mentre contemplava el rosari de punts lluminosos. Allà on nosaltres veiem només figures geomètriques, la fantasia i la imaginació dels pobles antics els feien veure dibuixos imaginaris que representaven als herois, déus i semidéus, animals, figures dels seus mites i dels seus faules heroiques i religioses, donant-los un nom, creant un món irreal de divinitats benèvoles o malignes sobre les quals atribuïen
tant l'esplendor de les collites com els mals de les catàstrofes naturals.

Des dels temps més antics, l'home s'ha sentit atret pel misteri del cosmos, sigui per un anhel religiós, per por, o mogut per un onterès simplement d'utilitat. Totes les constel·lacions més antigues tenen el seu origen en el mite llegendari dels pobles i de les civilitzacions més remotes. Recordarem algunes de les llegendes que van donar nom a algunes de les constel·lacions.

 Les ósses i el drac

A la regió d'Arcadia, fa moltíssims anys, regnava un rei extremadament cruel que va tenir de la seva dona Calixto dos fills: Bootes i Arques.

      Els déus, per castigar la seva crueltat, van enviar al seu regne un drac terrible. Succeïa que quan algú era atacat pel drac quedava convertit en un ós, de manera que al cap de poc temps la meitat de la població d'Arcàdia s'havia convertit en ferotges feres. En una cacera, el mateix rei va ser atacat i esquarterat per una banda d'óssos. La reina i els seus fills van veure el perill que corria el seu regne a causa de la lluita entre les feres i els homes.

Quan això passava, Bootes (Bover) tenia quinze anys i estava criant dos llobatons, que alimentava amb carn crua, i que li eren molt fidels. Quan ja van ser grans, Bootes se'ls va emportar de cacera, perquè volia fer desaparèixer del seu regne tots els óssos. Poc temps després gairebé no en quedava cap. Se'n va anar a veure la seva mare per fer-la-hi saber que ja no en quedava cap i no hi havia perill.

 La reina Calixto, que fins llavors havia estat tancada al seu palau, va voler sortir i gaudir de l'aire lliure i del sol, de les flors, dels prats ... Un dia, mentre gaudia del camp amb amb el seu fill petit, Arques, va sentir un rugit. Era el drac. Mare i fill van ser convertits en óssos. Però la tragèdia no acaba aquí: els llops de Bootes van ensumar la presència dels óssos, ignorant que eren la reina i el seu fill Arques, i els van atacar.

Llavors, Zeus, que l'havia seduït, commogut pels precs de Calixto, els va elevar al cel. Calixto passar a ser la constel·lació de l'Óssa Major; també va col·locar entre les estrelles al drac (Draco) i els llops o gossos de caça (Cannes Venaticii) 


 Perseu i Andròmeda

Aquesta és una  història famosa des de l'antiguitat , la d'un heroi o semidéu: Perseu, l"home volador" amb les seves sandàlies alades, "l'home invisible" quan es posa el casc d'Hades, déu dels inferns, "el cavaller" quan salva la princesa Andròmeda del monstre que va sorgir del mar per devorar-la.
No obstant això, tot comença malament per a ell, que en néixer que és llançat al mar amb Danae, la seva mare, dins una caixa de fusta ... El seu pare, Acrisi, rei d'Argos, volia desfer-se'n  perquè  un oracle li va anunciar que li vindria la mort de mans d'un nét seu

Cefeu, rei d'Etiòpia , i la seva dona, la bella Cassiopea, Andròmeda van haver de sacrificar la seva filla per exigències d'un monstre  marí.
Pegàs, el cavall alat, va néixer de la sang de la medusa decapitada per Perseu.
Aquests  constel·lacions ocupen una gran part del cel des del pol nord.


Al rei d'Argos, l'oracle li havia revelat que moriria a mans d'un nét seu i, per evitar-ho va manar tancar a la seva única filla, Danae, perquè així no pogués casar-se i tenir descendència. Zeus, però, va aconseguir entrar a la masmorra on es trobava tancada i ho va fer en forma de pluja d'or (els raigs del sol) i així va poder prendre-la secretament. D'aquesta la relació van tenir un fill al qual van posar per nom Perseu.
Temorós el seu  avi que es complís la predicció de l'oracle, va manar que, tant el seu nét com la seva filla Danae, fossin tancats en una fràgil embarcació i deixats a la seva sort enmig el mar. Zeus, però, els va salvar fent que la petita nau arribés a una illa on el seu rei, Polidectes, els va acollir.

   Van transcórrer els anys. Polidectes volia desfer-se del jove Perseu per així poder seduir  la seva mare Danae, de qui s'havia enamorat Un dia li explicà a Perseo com n'eren de terribles  i monstruoses  les Górgones, sobretot Medusa. El seu aspecte era terrorífic: els cabells eren serps enroscades, els ulls, terribles, ja que  petrificaven a qui gosés mirar-los; les seves urpes eren de bronze i tenia ales per volar. Així, doncs, Polidectes li va ordenar -creient que no sobreviuria- que anés a la recerca de Medusa i li tallés el cap.

Perseu, obedient i sense saber les males intencions del rei, va sortirt de Grècia navegant pel Mediterrani fins que va arribar a l'illa de Sicília en on hi va trobar  dues fades que li van oferir  ajuda i li van proporcionar els mitjans per poder dur a terme tan arriscada missió. Li van donar un escut tan lluent com un mirall, una espasa, un sac, unes sandàlies alades perquè pogués volar i un casc que  feia invisible a qui el portés posat. Amb l'escut es protegiria de la imatge de Medusa, amb l'espasa li tallaria el cap, i ho col·locaria dins del sac.

Dit i fet. De la sang de Medusa va néixer, com per encant, un cavall meravellós, que tenia ales i volava com un ocell. Aquest prodigiós cavall va anomenar-se Pegàs

Perseu va muntar en ell i va fugir sense ser vist gràcies al casc que el feia invisible, i va arribar a Etiòpia on va descobrir  una bella donzella encadenada a una roca: era Andròmeda, filla del rei d'Etiòpia, Cefeu, i de la reina Cassiopea.

Andròmeda li va explicar la causa de la seva trista situació: resulta que la seva mare, Cassiopea, es vantava de ser més bella que les Nereides, les filles del déu del mar. Això va enfurismar a Posidó que, com a càstig, va enviar als etíops un monstre marí que els exigia cada any una donzella per ser menjada per ell. Durant set anys s'havia decidit per sorteig qui era la víctima de la bèstia. Aquell any, el déu del mar els va dir que el país quedaria lliure del monstre per sempre si se li oferia la filla del rei, Andròmeda. Per això estava encadenada a la roca esperant que el monstre la devorés.
 
En escoltar aquesta història, Perseu va comprendre que Zeus l'havia enviat perquè la salvés. El nostre heroi va trencar les cadenes que la lligaven i la va dir que amagués el cap per no veure el que passaria.
Arribava el monstre marí, Perseu va treure, sense mirar-la, el cap de Medusa i el monstre al veure-la es va convertir en una roca. Finalment, Perseu va sortir d'allà amb Andròmeda a llom del cavall Pegàs i va tornar a Argos, la seva pàtria.

Desitjava veure al seu avi, però aquest, espantat per por que es complís la profecia segons la qual havia de morir a mans del seu nét, va fugir a un país veí, on per aquells dies se celebraven uns jocs. Perseu s'hi havia inscrit  sense saber que el seu avi estava entre els espectadors. Quan Perseu va llançar el disc, aquest, desviat per l'aire, va anar directament contra el seu avi, que va morir de l'impacte. Així es va complir l'oracle.

Perseu va ser el nou rei d'Argos i va governar durant molts anys en companyia de la seva dona Andròmeda.

Un cop morts, els déus els van col·locar al cel prop de Cefeu i de Cassiopea perquè tots sabessin i recordessin la valentia de Perseu.

 

 


 

 

Hèlios era el déu grec que representava el Sol. Després Apol·lo també fou identificat amb el Sol i el seu culte fou un dels més importants. També  rebia el nom de Febus.
A Egipte , el principal déu-Sol fou Ra. Se'l representava amb cos d'home i amb cap de falcó. Sobre el seu cap portava un disc creixent.

Helios i Selene eren els astres que il·luminaven el dia i la nit. La deessa Selene era la personificació de la Lluna. La mitologia l´associa a Diana, deessa romana de la cacera. A Egipte, la Lluna també era adorada. Thoth, deessa-Lluna, tenia cos d'home i cap d'ibis, un ocell sagrat sobre el cap

Els noms dels planetes i satèl·lits
Els grecs van ser els qui van batejar els planetes , però han perdurat els noms que van adoptar els romans, noms associats amb els déus mitològics, que no va ser sinó una adaptació que van fer de les divinitats gregues.

Els solitaris:
Mercuri (Hermes): el seu període sideral es de 3 mesos, el més curt dels planetes. Des de la Terra dóna la impressió de moure's més ràpid que els altres. Aquesta característica va fer que els grecs nomenessin Hermes com a missatger dels déus. Els romans li van dir Mercuri, nom del seu propi missatger de peus alats. També era el protector dels comerciants (en deriva la paraula "mercaderia").

Venus (Afrodita): després del Sol i de la Lluna, és l´astre més brillant vist des de la Terra. Homer l'anomena " la més bella estrella del cel" i els romans l'anomenaren Venus, com la deessa de la bellesa, de l'amor i de la fecunditat.

La família de Mart:
Mart (Ares): el planeta vermell, per l'òxid de ferro. Mart fou evocat pels antics observadors en els sagnants camps de batalla. Els romans li van         posar el nom del seu déu de la guerra:Mart.

Mart és un dels més populars dels déus pagans, el nom del qual es manté viu. Tothom sap que Mart és el déu de la guerra i que Venus, la deessa del plaer, la seva amant. Mart mata, destrueix; Venus dóna vida, crea. Tots dos, com fan tots els elements del cosmos, serveixen alhora a la vida i a la mort. Malgrat els moviments pacifistes, Mart compensa amb les guerres els excessos d'activitat de la coqueta Venus, que cobreix amb escreix les baixes per la guerra.

Llunes de Mart
Deimos (terror) i Phobos (pànic), noms de les característiques de Mart. Certes fonts els anomenen els cavalls del déu de la guerra.

La família de Júpiter
Júpiter (Zeus) :Rei dels déus, el més poderós de tots, el déu suprem.

Algunes llunes de Júpiter (les més interiors):
Amalthea-. nom de la cabra que va fer de dida de Zeus, a qui va trencar una banya i li va donar el poder de què el seu propietari, demanés el que volgués, obtingués allò que desitjava. Anava associat a la prosperitat i a la riquesa.
Metis :la lluna més interior (1979j3, Voyager), nom de la deessa grega de la prudència, amant de Zeus i mare d' Athenea.
Adrasté i Thebas, les dues noves primeres llunes del Sistema Solar descobertes pel Voyager. Adrasté és el nom del mític rei grec d'Argos, que va dirigir moltes expedicions contra Tebes.

Llunes descobertes per Galileu el desembre de 1609. A part de la lluna terrestre, són els primers satèl·lits planetaris que han estat observats.
Ió: jove amant de Zeus, que fou transformada en vaca per evitar que Hera, la seva gelosa esposa, la descobrís. Es un satèl·lit amb molta activitat     volcànica.
Europa: filla del rei de Fenícia de la qual Zeus se'n ben enamorà. Per tal de raptar-la es va transformar en un toro. La noia s'acostà al animal i va     pujar-hi al damunt. Llavors Zeus es va posar a córrer pel mar sense parar, fins que va arribar a Creta, on van tenir tres fills.
Ganimedes: la lluna més gran del Sistema Solar. És el" tercer satèl·lit de Júpiter", descobert per Galileu el 1610. Ganimedes era un jove heroi, de     singular bellesa, va ser raptat per Zeus sota l'aparença d'una àguila, i dut a l' Olimp on el pare dels déus el feu el seu coper.
Cal·listo: nom d'una nimfa grega que tenia el favor de Zeus i va ser transformada en óssa per la gelosa Hera.

Un altre grup el constituirien els satèl·lits descoberts al segle XX, unes a principis de segle, d´altres a partir del 1979 per la nau Voyager.

                                                                                  La família de Saturn:
Saturn (Cronos), fill d'Urà i Gea, i déu del temps i pare de Júpiter, se sol representar com un ancià , amb un rellotge de sorra. A part dels anells,         s'han descobert un bon grapat de satèl·lits,la majoria batejats també amb noms de les divinitats gregues:
Atles (1980): és el nom d'un dels gegants, germà de Cronos (Saturn), condemnat a portar el pes de l'univers a les seves espatlles.
Prometeu: Semidéu, descendent dels titans. Va robar el foc sagrat de l'Olimp i el donà als homes, cosa per la qual fou durament castigat per Zeus.
Epimeteu: Germà de Prometeu que acceptà Pandora - regal de Zeus- per esposa. Pandora portava una gerra amb l'advertència de què no l'obrís. La        seva curiositat, però, va ser l'origen de tots els mals de la Terra.
Janus: Déu de dues cares; déu romà de les portes.
Tetis: deessa grega del mar, esposa i germana d'Oceà.
Calipso: Nom de la nimfa del mar que va retenir Ulisses i els seus homes durant set anys a la seva illa.
Dione: algunes llegendes diuen que era la mare d'Afrodita.
Rea (Cibeles): Esposa de Cronos (Saturn) i mare de Posidó (Neptú), Hades (Plutó) i Zeus (Júpiter).
Tità: De la família dels gegants, déus grecs.
Jàpet:Un dels titans, pare d' Atles i de Prometeu.
../ ...
                                                                                      La família d'Urà:
Urà: Quan el 1781 William Herschel va descobrir un nou planeta -doblant el diàmetre del Sistema Solar- el va anomenar Urà. Personificava el cel, i era fill i espòs de Gea, que va engendrar els Titans i els Cíclops. Herschel també va descobrir dos satèl·lits d'Urà. Van ser batejats amb noms d'una obra de Shakespeare Somni d'una nit d'estiu : Titània i Oberon ( reina i rei de les fades). La família de satèl·lits ha crescut a una quinzena de membres gràcies a les càmeres de la nau Voyager.
                                                                                     La família de Neptú:
Neptú (Posidó): El vuitè planeta del Sistema Solar, Neptú, era germà de Zeus i regna sobre de les aigües marines i de les profunditats oceàniques. Se'l representa armat amb un trident, conduint un carro arrossegat per quatre cavalls.
. Els seus satèl·lits principals són Tritó i Nereida, divinitats marines. Tritó era fill de Posidó i Amfítrite. Els tritons eren també éssers marins que tenien també mig cos en forma de peix i formaven part del seguici de Posidó i calmaven el mar i ajudaven els mariners. Nereida, una de les nerèides, nimfes que vivien en el mar, que de cintura en avall tenien el cos de peix. Segons la llegenda, eren cinquanta, i simbolitzaven les ones del mar.

L'escassa família de Plutó(Hades) -Ja no és un planeta ... :-(
Hades era el déu de l'infern, fill d'Urà i Gea. Li va tocar de governar el món subterrani, on anaven a parar els morts després que el barquer Carontels     passés a l´altra riba del riu Aqueront.Els romans el van identificar amb Plutó, divinitat de les riqueses, sobretot del susòl : les mines i els         jaciments. A més, pel que fal al nom, les dues primeres lletres, PL,són les inicials de l'astrònom que va preveure la seva òrbita: Percival Lowell, tot ique fou Clyde Tombaugh qui el descobrí en 1930 després d'analitzar centenars de fotografies.

                                                                                      Asteroides:
Els asteroides són una multitud de cossos petits amb aspecte d'estels. La majoria d'ells es localitzen en l'espai que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter. Els primers asteroides els anomenaven (noms femenins) seguint l'esquema de la mitologia clàssica i altres noms d'origen molt divers. Heus aquí alguns:

Ceres, deessa tutelar de Sicília.
Pal·las, de la deessa Pal·las Atenea.
Vesta, de la deessa romana de la llar.
Juno, esposa de Júpiter.
Astraé, nom de la deessa grega de la justícia.
Hebé, deessa grega de la joventut i de la primavera.
Iris, de la missatgera grega, deessa de l'arc de Sant Martí.
Flora, deessa romana de les flors.
Icar, personatge de la mitologia grega que intentà fugir de Creta utilitzant ales que ell s´havia construït. Però va volar massa a prop del Sol, i la cera de les seves ales es va fondre i l'aventurer va caure al mar.

Com n'hi ha tants, s´anomenen amb noms d'astrònoms, noms de llocs geogràfics terrestres, o del seu descobridor, o amb codis poc romàntics com per exemple 1971 X 2.

A principis de segle XX, des de Barcelona, l'astrònom Comas i Solà en va descobrir onze. Van ser batejats amb noms com : Amèlia, Alphonsina, Mercedes, Pepita,Barcelona, etc.

 

SOBRE LA MITOLOGIA DEL SISTEMA SOLAR (1)

L'onomàstica dels planetes, satèl·lits i altres cossos del nostre Sistema Solar és una herència dels grecs i romans: van batejar els astres que es movien per entre les estrelles amb noms de les seves divinitats, ja que creien que la seva vida i el seu destí estaven regits pels déus. Els més importants eren els que vivien al mont Olimpus i van decidir de donar als astres viatgers, els planetes, els noms d´aquest déus. Després, l'Imperi Romà va dominar la major part d´Europa durant els primers segles de la nostra era.

Els romans van imitar els mites grecs,i així a l'hora d'anomenar els planetes van utilitzar els noms llatins dels déus grecs. Més tard hem anat descobrint altres planetes i satèl·lits, i també els hem posat un nom que, en la majoria dels casos, estan vinculats als  protagonistes de la mitologia grega. Al principi hi havia Gea, personificació de la Terra i mare de tots els déus, sorgida del Caos, i engendrà Urà (el Cel). S'uneix a Urà i tingueren molta descendència, com ara els titans, els cíclopes i els gegants. Cronos (Saturn) -el déu del temps - el més petit dels titans, va capitanejar la revolta contra el seu pare, a qui va destronar. Casat amb Rea, la seva germana, va tenir també una llarga descendència. Cronos engolia els fills perquè no fessin amb ell el que ell havia fet amb el seu pare, tal com estava predit. Però en néixer Zeus (Júpiter), Rea, la seva mare, el va salvar, canviant-lo per una pedra. Cronos se l'empassà pensant que s´havia cruspit el nadó. Ja de gran, Zeus serví una beguda al seu pare que li va provocar una gran vomitada, traient tots els fills devorats, i com no, aquella gran pedra. Llavors Zeus, amb els seus germans alliberats de l'estómac de Cronos, i amb l'ajut dels cíclops, va lluitar contra el seu pare i els titans. Zeus tenia una arma poderosa: el llamp -obsequi dels cíclops -, amb el qual va aconseguir de vèncer el seu pare i així es convertí en el déu del Cel.

La residència dels déus grecs fou el mont Olimp, la muntanya més alta de Grècia, envoltada de núvols, on Zeus i la seva esposa Hera (Juno) van regnar per sempre més. Zeus va ser el déu més respectat i, alhora, el més temut de tots els déus. Una altra residència era l'interior de la terra o món subterrani, regit per Hades (Plutó), germà de Zeus. Era un lloc tenebrós, la morada dels morts. Hi havia un riu -l'Aqueront- amb un barquer anomenat Caront, que transportava amb la seva barca els morts a l'altra banda del riu, al regne de l'Hades, després del pagament d'una moneda. Per això els grecs posaven una moneda a la boca del difunt.

Zeus va donar el regne dels mars al seu germà Posidó (Neptú), a qui els cíclops li havien donat el trident. Tots tres van governar el món per sempre més: Zeus, el rei dels déus, el cel, Posidó el mar i Hades la foscor, la morada dels morts.  

 



Anem a provar una galeria

 

OS Responsive Image Gallery