El color de la Lluna
la Lluna no és un cos en B/N, encara que normalment el veiem així, perquè el contrast solar ens el fa veure així.
Si hem fet la imatge amb un sensor de color com és el cas d'aquestes imatges fetes amb una càmera Canon podem treure el color del nostre satèl·lit i observar la gran variació cromàtica de la seva superfície.
Hi veiem zones violàcies, que delaten dipòsits piroclàstics , restes d'antics volcans.
Zones amb tons verds, com a la regions i "mars" del NE.,riques en olivina, (roca volcànica) que conté ferro (poc), magnesi, silici i oxigen.
Zones ataronjades, zones blanques i grises degut al feldespat, on abunden l’ortosa que té cristalls que van dels rosats a blancs, mentre que la plagiòclasi (composta de calci, alumini, silici i oxigen)
són de color blanc gris..
Colors blavosos,rics en òxid de titani (TiO2), con en els mars de la Tranquil·litat i de la Serenitat.

Es veu diferent ,no?

 

 

Detalls de la Lluna, regió N.O. del dia 15, edat lunar 9 dies.

La lluna creixent es mostra clarament gibosa.
Aquesta nit ja veiem una part més gran del Mare Imbrium i el seu arc de muntanyes que l'envolten. Veiem els Alps i la vall dels Alps. El gran Plato, de fons fosc,de grans muralles il·luminades pel Sol a mesura que s'alça. Si feu zoom a la imatges veureu les siluetes de les ombres. Bonic espectacle el joc d'ombres de les parets dels cràters, dels pics, .. cada dia canviants.
Els Apenins esplendorosos aquesta nit en què el sol il·lumina la seva vertent oriental i les vertents occidentals romanen en la foscor. En l'extrem occidental de la serralada un jove cràter, Eratostenes, desperta banyat per la llum del Sol.

Al nord destaca el Mare Frigoris, allargassat. on hi ha diversos cràters. Archytas, Protagoras,... Destaquem el cràter W.Bond, immnens, amb forma de diamant on una cresta paral·lela a la paret nord-occidental. Al sud de Plato i emergent de la superfície del Mare Imbrium hi ha, aïllats, alguns pics i muntanyes semblants a Piton. Els cràters Aristillus, Autolycus tenen un company molt il·lustre: Arquímedes, el fons del qual ha quedat inundat per la lava del mar. A prop d'aquests cràters va impactar al 1959, la primera nau espacial que va arribar al nostre satèl·lit.

 

El nom dels dies de la setmana

La primera unitat del calendari és el dia i d'ella parteixen totes les altres divisions de temps. Comptem per dia una volta completa de la Terra al voltant del seu eix de rotació, cosa que efectua en 24 hores, aproximadament.

És ben coneguda i acceptada la relació entre l'origen de la setmana i la durada de les fases lunars. La Lluna canviant, la successió de les fases, va proporcionar la base per a la definició dels primers calendaris. Dividien el mes en quatre parts, tres d'elles de set dies cada una, de manera que a la darrera fase li sobraven un o dos dies. Aquests dies eren festius. Cada mes començava amb l'aparició de la Lluna nova. D´altra banda hi ha qui atribueix l'origen de la setmana al poble d'Israel amb la institució del descans sabàtic cada set dies. El setè dia els sacerdots jueus el convertiren en un dia dedicat al culte.

Pel que fa al nom dels dies de la setmana sembla que els pobles mediterranis tenien una setmana relacionada amb els set planetes coneguts aleshores (inclosos el Sol i la Lluna com a tals). Els grecs van ser els qui van ordenar els dies de la setmana d'acord amb la distància que separa la Terra de cada planeta. Segons es creia aleshores: Saturn, el més allunyat, ocupava el primer lloc, el seguien Júpiter, Mart, Febus (el Sol), Venus, Mercuri i Diana (la Lluna). Així cada planeta donava nom al dia que li era consagrat. Aquest ordre va canviar amb el pas del temps.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Curiós calendari setmanal, ideat per recordar l'ordre de la setmana planetària (sentit de la fletxa exterior), l'ordre dels noms populars dels dies de la setmana. La fletxa interior indica la direcció en que s'han de seguir els braços de l'estrella per recordar a quina divinitat s'havien d'encomanar aquell dia.

 

LA CONQUESTA DE LA LLUNA

La missió Apol·lo va ser un dels triomfs més importants de la tecnologia del segle XX. Sis missions van aconseguir posar-se amb èxit sobre la superfície lunar. Hi va haver una missió fallida: la de l'Apol·lo 13. Els astronautes Lovell, Swigert i Haise, es van veure obligats a retornar a la Terra sense aconseguir el descens a la Lluna, per causa de l'explosió d'un dels tancs d'oxigen del Mòdul de Comandament; la triulació, però, va tornar sana i estalvi.

1. 20 de juliol de 1969: Neil Armstrong i Edwin Aldrin (Apol·lo 11) trepitgen el Mar de la Tranquil·litat (Mare Tranquillitatis). Primer descens  lunar fet per l'home.
2. 19 de novembre de 1969: Charles Conrad i Alan Bean (Apol·lo 12) allunitzen a 70 milles al sud-est del cràter Lanssberg. Segon descens.
3. 5 de febrer de 1971: Alan Shepard i Edgard Mitchell (Apol·lo 14) allunitzen a prop del cràter Fra Mauro.
4. 30 de juliol de 1971: David Scott i James Irwin (Apol·lo 15) ho fan a unes 90 milles al sud-est del cràter Autolycus.
5. 21 d'abril de 1972: John Young i Charles Duke (Apol·lo 16) allunitzen a 130 milles al sud del cràter Delambre.
6. 11 de desembre de 1972: Eugene Cernan i Harrison Schmitt (Apol·lo 17) ho fan a 50 milles al nord del cràter Vitruvius.

El segle XX va ser aquell en què, per primer cop, l'home va sortir de la Terra per anar a explorar altres astres. Fins avui -2009- només 12 homes han    trepitajat la Lluna.
Els cercles sobre la Lluna mostren els llocs on van ser.        .........................................