El nom de les estrelles

Els estels més brillants han tingut noms propis dels temps més remots. Els egipcis esperaven la sortida de Sírius per a predir la crescuda del Nil. La civilització àrab va mantenir els noms antics i en va introduir molts de nous: Algol, Ras Algethi, Albireo, Deneb, Mizar, Vega,... en són una petita mostra.

En les publicacions científiques s'ha convingut citar primer el nom llatí de l'estel. Així, per exemple, direm que Sírius, l'estrella més lluminosa del cel es troba en la constel·lació de Canis Maior (Ca Major) i ens referirem a ella com Alfa Canis Maioris (Alfa del Ca Major) ja que també s'anomena per una lletra de l'alfabet grec d'acord amb la seva brillantor : l'estel (alfa) és el més brillant; el (beta) el que el segueix; el (gamma) el tercer en brillantor, i així successivament Per exemple, l'estel més brillant d'Orió -Betelgeuse- també se l'anomena alfa d'Orió (-Ori o bé -Orionis, si emprem el nom llatí). Però com que les lletres s'acaben aviat, ara els posen números: podem trobar noms com 61 Cygni, 30 Orionis, etc.

 

 

 

 

                                                            L'alfabet grec                   

 

Identificació i Alineacions

Ja hem comentat que les constel·lacions, amb les seves formes ben determinades, ens permeten reconèixer-les fàcilment. Se sol usar el mètode de les alineacions, que consisteix en unir els estels amb línies convencionals que permeten determinar la situació dels més brillants.

Com a referència inicial convé utilitzar una constel·lació fàcil de reconèixer com és ara l'Óssa Major o Cassiopea. La constel·lació més notable de la regió del Pol Nord és l'Óssa Major, formada principalment per set estrelles brillants, conegudes com el Carro. És una constel·lació familiar a tots els habitants de l'hemisferi Nord: El Carro, l'Óssa Major, el Palau Celestial dels Immortals a l'antiga Xina, l'arada en la tradició anglesa o el Gran Cullerot dels americans.

 

 

 

El Carro Gran resulta molt útil, perquè podem imaginar unes línies marcades per les estrelles i allargar-les a través del cel cap a altres objectes. La més coneguda de les línies és la senyalada per les dues estrelles situades a cada extrem de la caixa -Dubhe i Merak- que assenyales l'estrella Polaris o Polar, de la constel·lació de l'Óssa Menor, que és prou brillant i difícil que es pugui confondre amb altres estrelles. Aproximadament, la Polar, la trobem a 5 vegades la distància que separa Dubhe de Merak. L'estrella Polar assenyala el Nord. Una altra forma de localitzar l'estrella Polar és a partir de Cassiopea, una constel·lació amb forma de W. dibuxant les bisectrius de les dues V es trobarien aproximadament la Polar.

 

 

                                                                                                    Determinació de la polar mitjançant l´Ossa Major i/o Cassiopea

 

Magnituds de les estrelles

Des del primer moment que alcem els ulls al cel, de nit, ens adonem que hi ha estels que brillen més que d'altres. Aquesta lluentor és mesurable i en Astronomia s'anomena magnitud.

Magnitud aparent, perquè és el que veiem, els que ens sembla que és. Això es deu no només a diferències de lluminositat, sinó també a les diferents distàncies que ens separen.

El primer en classificar els estels segons la seva magnitud va ser l'astrònom i matemàtic grec Hiparc de Nicea (190-125 a.C.). Va definir els estels més brillants com de primera magnitud, els que no eren tant lluents sinó que brillaven la meitat, com de segona magnitud, i així fins arribar a la sisena magnitud, en què figuraven els estels més pàl·lids que es podien percebre a ull nu. D'aquesta manera un estel és més lluent com més petita sigui la seva magnitud. A mitjans del segle passat aquesta escala va ser reestructurada. Es varen introduir la magnitud zero i les negatives per a poder classificar astres més lluminoses que els de primera magnitud (Sírius, per exemple, té -1.6 i el Sol -26).

L'any 1830 l'astrònom John Hershel va trobar que la major part dels estels de primera magnitud (magnitud 1) de l'escala d'Hiparc eren 100 vegades més brillants que els classificats com a 6ª magnitud. Per tant, la relació entre magnitud i brillantor és la següent:

MAGNITUD BRILLANTOR

6........................................................................ = 1

 

5..............................................................(2.5) = 2.5

 

4.....................................................(2.5)x(2.5) = 6.3

 

3...........................................(2.5)x(2.5)x(2.5) = 16

 

2.................................(2.5)x(2.5)x(2.5)x(2.5) = 40

 

1.......................(2.5)x(2.5)x(2.5)x(2.5)x(2.5) = 100

 

Segons l'escala veiem que una estrella de magnitud 5 és 2.5 vegades més brillant que una de magnitud 6, i 2.5 vegades menys brillant que una de magnitud 4; una estrella de magnitud 3 és 16 vegades més brillant que una de magnitud 6, etc.

Magnitud absoluta és la brillantor (magnitud) que tindrien les estrelles si totes les col·loquéssim a la mateixa distància. S'ha convingut que aquesta distància sigui de 32.6 anys-llum. Amb aquesta nova escala veiem que el nostre Sol té una magnitud absoluta de 4.7 i que la de Sírius és de 1.4.

La brillantor d'un raig de llum varia en raó inversa al quadrat de la distància. Si ben lluny veiem dos llums de 500 watts i un dels dos ens sembla cent (102) vegades menys brillant que l'altre, és perquè es troba deu vegades més lluny.

Si canviem els llums per Sols, la brillantor de Sírius equival a 26 Sols, la de Vega a 50 i la de Canopus a 80.000. Si verifiquem, doncs, que una estrella X brilla 36 vegades menys que Vega (encara que les dues tinguin la mateixa potència lumínica -50 sols-) deduïm que X es troba 6 vegades més lluny que Vega. Com que Vega és una estrella propera (26 anys-llum) i es va poder determinar la seva distància per triangulació, arribem a la conclusió que l'estrella X es troba a 26 x 6 = 156 anys llum.