Llegendes de les constel·lacions (1) (en construcció )


Una de les característiques meravelloses dels relats mítics és que els animals parlen, els éssers humans es transformen en animals i plantes, i que tant els déus com els herois tenen poders fantàstics. Els elements del món real passen a ser instruments i imatges a través de les quals el relat s'omple de
significat.

L'home, pastor o pagès, nòmada o sedentari, hauria dirigit la mirada al cel i extasiar mentre contemplava el rosari de punts lluminosos. Allà on nosaltres veiem només figures geomètriques, la fantasia i la imaginació dels pobles antics els feien veure dibuixos imaginaris que representaven als herois, déus i semidéus, animals, figures dels seus mites i dels seus faules heroiques i religioses, donant-los un nom, creant un món irreal de divinitats benèvoles o malignes sobre les quals atribuïen
tant l'esplendor de les collites com els mals de les catàstrofes naturals.

Des dels temps més antics, l'home s'ha sentit atret pel misteri del cosmos, sigui per un anhel religiós, per por, o mogut per un onterès simplement d'utilitat. Totes les constel·lacions més antigues tenen el seu origen en el mite llegendari dels pobles i de les civilitzacions més remotes. Recordarem algunes de les llegendes que van donar nom a algunes de les constel·lacions.

 Les ósses i el drac

A la regió d'Arcadia, fa moltíssims anys, regnava un rei extremadament cruel que va tenir de la seva dona Calixto dos fills: Bootes i Arques.

      Els déus, per castigar la seva crueltat, van enviar al seu regne un drac terrible. Succeïa que quan algú era atacat pel drac quedava convertit en un ós, de manera que al cap de poc temps la meitat de la població d'Arcàdia s'havia convertit en ferotges feres. En una cacera, el mateix rei va ser atacat i esquarterat per una banda d'óssos. La reina i els seus fills van veure el perill que corria el seu regne a causa de la lluita entre les feres i els homes.

Quan això passava, Bootes (Bover) tenia quinze anys i estava criant dos llobatons, que alimentava amb carn crua, i que li eren molt fidels. Quan ja van ser grans, Bootes se'ls va emportar de cacera, perquè volia fer desaparèixer del seu regne tots els óssos. Poc temps després gairebé no en quedava cap. Se'n va anar a veure la seva mare per fer-la-hi saber que ja no en quedava cap i no hi havia perill.

 La reina Calixto, que fins llavors havia estat tancada al seu palau, va voler sortir i gaudir de l'aire lliure i del sol, de les flors, dels prats ... Un dia, mentre gaudia del camp amb amb el seu fill petit, Arques, va sentir un rugit. Era el drac. Mare i fill van ser convertits en óssos. Però la tragèdia no acaba aquí: els llops de Bootes van ensumar la presència dels óssos, ignorant que eren la reina i el seu fill Arques, i els van atacar.

Llavors, Zeus, que l'havia seduït, commogut pels precs de Calixto, els va elevar al cel. Calixto passar a ser la constel·lació de l'Óssa Major; també va col·locar entre les estrelles al drac (Draco) i els llops o gossos de caça (Cannes Venaticii) 


 Perseu i Andròmeda

Aquesta és una  història famosa des de l'antiguitat , la d'un heroi o semidéu: Perseu, l"home volador" amb les seves sandàlies alades, "l'home invisible" quan es posa el casc d'Hades, déu dels inferns, "el cavaller" quan salva la princesa Andròmeda del monstre que va sorgir del mar per devorar-la.
No obstant això, tot comença malament per a ell, que en néixer que és llançat al mar amb Danae, la seva mare, dins una caixa de fusta ... El seu pare, Acrisi, rei d'Argos, volia desfer-se'n  perquè  un oracle li va anunciar que li vindria la mort de mans d'un nét seu

Cefeu, rei d'Etiòpia , i la seva dona, la bella Cassiopea, Andròmeda van haver de sacrificar la seva filla per exigències d'un monstre  marí.
Pegàs, el cavall alat, va néixer de la sang de la medusa decapitada per Perseu.
Aquests  constel·lacions ocupen una gran part del cel des del pol nord.


Al rei d'Argos, l'oracle li havia revelat que moriria a mans d'un nét seu i, per evitar-ho va manar tancar a la seva única filla, Danae, perquè així no pogués casar-se i tenir descendència. Zeus, però, va aconseguir entrar a la masmorra on es trobava tancada i ho va fer en forma de pluja d'or (els raigs del sol) i així va poder prendre-la secretament. D'aquesta la relació van tenir un fill al qual van posar per nom Perseu.
Temorós el seu  avi que es complís la predicció de l'oracle, va manar que, tant el seu nét com la seva filla Danae, fossin tancats en una fràgil embarcació i deixats a la seva sort enmig el mar. Zeus, però, els va salvar fent que la petita nau arribés a una illa on el seu rei, Polidectes, els va acollir.

   Van transcórrer els anys. Polidectes volia desfer-se del jove Perseu per així poder seduir  la seva mare Danae, de qui s'havia enamorat Un dia li explicà a Perseo com n'eren de terribles  i monstruoses  les Górgones, sobretot Medusa. El seu aspecte era terrorífic: els cabells eren serps enroscades, els ulls, terribles, ja que  petrificaven a qui gosés mirar-los; les seves urpes eren de bronze i tenia ales per volar. Així, doncs, Polidectes li va ordenar -creient que no sobreviuria- que anés a la recerca de Medusa i li tallés el cap.

Perseu, obedient i sense saber les males intencions del rei, va sortirt de Grècia navegant pel Mediterrani fins que va arribar a l'illa de Sicília en on hi va trobar  dues fades que li van oferir  ajuda i li van proporcionar els mitjans per poder dur a terme tan arriscada missió. Li van donar un escut tan lluent com un mirall, una espasa, un sac, unes sandàlies alades perquè pogués volar i un casc que  feia invisible a qui el portés posat. Amb l'escut es protegiria de la imatge de Medusa, amb l'espasa li tallaria el cap, i ho col·locaria dins del sac.

Dit i fet. De la sang de Medusa va néixer, com per encant, un cavall meravellós, que tenia ales i volava com un ocell. Aquest prodigiós cavall va anomenar-se Pegàs

Perseu va muntar en ell i va fugir sense ser vist gràcies al casc que el feia invisible, i va arribar a Etiòpia on va descobrir  una bella donzella encadenada a una roca: era Andròmeda, filla del rei d'Etiòpia, Cefeu, i de la reina Cassiopea.

Andròmeda li va explicar la causa de la seva trista situació: resulta que la seva mare, Cassiopea, es vantava de ser més bella que les Nereides, les filles del déu del mar. Això va enfurismar a Posidó que, com a càstig, va enviar als etíops un monstre marí que els exigia cada any una donzella per ser menjada per ell. Durant set anys s'havia decidit per sorteig qui era la víctima de la bèstia. Aquell any, el déu del mar els va dir que el país quedaria lliure del monstre per sempre si se li oferia la filla del rei, Andròmeda. Per això estava encadenada a la roca esperant que el monstre la devorés.
 
En escoltar aquesta història, Perseu va comprendre que Zeus l'havia enviat perquè la salvés. El nostre heroi va trencar les cadenes que la lligaven i la va dir que amagués el cap per no veure el que passaria.
Arribava el monstre marí, Perseu va treure, sense mirar-la, el cap de Medusa i el monstre al veure-la es va convertir en una roca. Finalment, Perseu va sortir d'allà amb Andròmeda a llom del cavall Pegàs i va tornar a Argos, la seva pàtria.

Desitjava veure al seu avi, però aquest, espantat per por que es complís la profecia segons la qual havia de morir a mans del seu nét, va fugir a un país veí, on per aquells dies se celebraven uns jocs. Perseu s'hi havia inscrit  sense saber que el seu avi estava entre els espectadors. Quan Perseu va llançar el disc, aquest, desviat per l'aire, va anar directament contra el seu avi, que va morir de l'impacte. Així es va complir l'oracle.

Perseu va ser el nou rei d'Argos i va governar durant molts anys en companyia de la seva dona Andròmeda.

Un cop morts, els déus els van col·locar al cel prop de Cefeu i de Cassiopea perquè tots sabessin i recordessin la valentia de Perseu.